La Fundació Catalunya Cultura convida Lluis Bassat, Sergi Ferrer-Salat, Isabelle Le Galo-Flores, Han Nefkens i Ricard Planas a participar en la taula de debat “Què ens mou a donar”, que té lloc en el context de l’acte “Un nou discurs per a un nou mecenatge”, presentat per la fundació el dia 17 de novembre de 2017 a l’auditori de La Pedrera.
Lluís Bassat, president de la Fundació Carmen & Lluis Bassat,Sergi Ferrer-Salat, president de la Fundació de Música Ferrer-Salat, Isabelle Le Galo-Flores, delegada adjunta a Espanya de la Fundación Daniel & Nina Carasso,Han Nefkens, fundador de la Fundació Han Nefkens, Ricard Planas, director de la Fundació Lluís Coromina. Modera Mercedes Basso, directora de Foment de Mecenatge de la Fundació Bancària “la Caixa“.
Cada convidat representa un projecte filantròpic en l’entorn de la cultura. Tots els projectes tenen un caràcter públic i accessible i es duen a terme a través de fundacions. Més enllà d’aquestes similituds, cadascú opera des de perspectives diferents i incideix en àmbits de la cultura diferents. Recórrer les diferents trajectòries ens ajuda a entendre les raons dels qui, de manera innata, tenen la pulsió de participar, contribuir i donar suport a la cultura. El debat intenta posar-se al servei de d’es qüestions: d’una banda posar de manifest què mou als filantrops a donar; i d’altra banda identificar quins són els trets distintius d’aquests filantrops per poder així definir aquest discurs actualitzat per al mecenatge del segle XXI.
En un primer moment es demana als ponents que expliquin quins factors han afavorit, en cada cas particular, la relació amb la cultura i en quin moment aquesta relació ha esdevingut una dedicació articulada mitjançant un programa i una fundació com a forma jurídica. De les seves respostes se n’extreu un denominador comú: haver crescut en nuclis familiars on la cultura gosa d’un paper central que fa del vincle amb la cultura quelcom natural. D’altra banda, destaca el fet que tots declaren tenir una tradició familiar de generositat i compromís social, amb la qual cosa estan sota la influència conscient o inconscient d’aquest exemple. Més enllà de la coincidència de tots ells en haver rebut una educació cultural i de formar part d’una tradició familiar filantròpica, s’expressen també alguns matisos i particularitats que posen en relleu la diversitat i la riquesa del mecenatge en totes les seves expressions:
A parer de Sergi Ferrer-Salat la sensibilitat social és la principal detonadora de la filantropia. El gran repte és per a ell fer un acció de mecenatge correctiva de les desigualtats socials i potenciadora al màxim de la igualtat d’oportunitats. Argumenta que l’objectiu de la filantropia és erradicar la necessitat mateixa de dependre de l’estat del benestar social i reivindica que la societat civil pot assumir responsabilitats que vagin més enllà de la capacitat dels governants. Ricard Planas menciona l’empatia com a exercici important a l’hora de despertar l’esperit filantròpic de l’individu. El simple fet de posar-se al lloc de l’altre és un gest educatiu, que humanitza i desvela les diferents escales que la societat estructura. Mirar el món des de la posició de l’altre pot contenir un principi d’acció. Han Nefkens, per la seva banda, posa en circulació la idea de compartir com a motivació central del seu projecte i es desmarca de la idea del col·leccionista en el sentit tradicional de la persona que atresora un patrimoni.
Després d’haver abordat qüestions de caràcter personal com ara la infància, l’ambient familiar o les conviccions més profundes, en una segona fase del debat es pregunta als ponents sobre les fundacions que dirigeixen o representen, sobre com la seva estima per la cultura i la voluntat de compartir-la es va formalitzar i transformar en quelcom organitzat. De nou, veiem que tant el mecenatge que practiquen com els models de fundacions són diversos i adaptats a cada alma mater.
Han Nefkens representa un projecte àgil i flexible. La seva fundació no té oficina i comparteix infraestructura amb altres fundacions. Aquest gest conté en sí mateix una declaració de principis que demostra la cultura col·laborativa que orienta la gestió de la seva fundació. L’optimització dels recursos en mecenatge és un principi clau a la Fundació Han Nefkens, que col·labora sempre amb les institucions que poden aportar allò que els manca en cada moment. Des dels seus inicis ha practicat una forma de col·leccionisme innovadora: comprar obres que van destinades no a espais propis sinó a museus, deixant clara la seva voluntat de compartir la cultura amb la societat. Després d’un període d’activitat espontània, Nefkens sent que li cal un entorn d’assessors que aportin una visió analítica i racional sobre l’acció que està dient a terme, per procurar una bona gestió i un impacte real de la seva acció. És llavors quan constitueix la fundació que canalitza actualment tot el seu mecenatge.
La Fundación Daniel & Nina Carasso és una fundació familiar que no té una esperança de vida establerta; podria ser temporal (i no superar la vida de la seva fundadora, Marina Nahmias) o perdurar vàries generacions més; depenent dels objectius que vagi perseguint. És una fundació bàsicament distribuïdora (no operadora), centrada en l’alimentació sostenible i l’art ciutadà. Es dediquem al recolzament d’iniciatives ja existents i, puntualment, també d’alguna iniciativa nova que cobreixi alguna necessitat desatesa per l’ecosistema. Le Galo-Flores explica com el sector fundacional francès en general es beneficia de la tasca de la Fondation de France, una fundació creada fa més de 50 anys per decret per a estimular i fomentar el creixement de totes les formes de mecenatge a França. Des de la Fundación Daniel & Nina Carasso sostenen que aquesta agència els descarrega de les obligacions més tècniques i administratives, afavorint que puguin centrar esforços en el seu objectiu. Tenint en compte que l’Asociación Española de Fundaciones ha expressat en diverses ocasions que l’entorn regulador de les fundacions a Espanya és complex i obliga a destinar molts recursos a la gestió, la Fondation de France sembla un model jurídic, amb capacitat d’albergar fons de mecenatge diversos i i variats, interessant. Per últim, el mecenatge que practica la Fundación Daniel & Nina Carasso està molt orientat a l’impacte, i així queda reflectit en els seus protocols d’actuació, que incorporen anàlisi, d’agnòstic social, metodologies molt acurades per a identificar projectes als quals ajudar, etc. Le Galo-Flores veu una relació de causalitat entre la responsabilitat social que sent Marina Nahmias i l’exigència de màxima professionalitat a la seva fundació, que garanteixi un mecenatge veritablement eficient.
Ricard Planas parla dels inicis de la Fundació Lluís Coromina com un moment de treball intens amb el filantrop per a identificar les seves passions, els seus objectius i organitzar un projecte coherent. Tot i tenir dues seus, Planas destaca que mai han considerat important l’espai patrimonial sinó les persones que aquest alberga: una xarxa de creadors que generen dinàmiques i projectes de diferents àmbits, sobretot art, paisatge i gastronomia. La decisió de Lluís Coromina d’allotjar allà les seves oficines personals és un gest que posa de manifest el seu convenciment que el contacte de l’empresa amb la cultura i la creativitat és un generador d’innovació que pot nodrir l’empresa des d’una nova perspectiva diferent alhora que tenir una gran repercussió social.
Sergi Ferrer-Salat representa el cas del projecte filantròpic heretat i actualitzat. Qualsevol projecte o empresa que s’hereta comporta una sèrie de reptes de gran envergadura: com transmetre la passió a través de les generacions? Què fa que hom hereti el compromís ètic dels predecessors amb la societat i el vulgui perpetuar? Si acceptem que els qui més estimen la cultura, més propensos són a donar-li suport, llavors entenem que l’educació “és l’arma més poderosa”, un factor d’apertura als altres i un actiu de gran valor. A banda d’aquestes qüestions, existeix també un altre repte que és saber revisar críticament el projecte per a sostenir-lo de generació en generació i dotar-lo de sentit, de manera que respongui en cada moment a les necessitats socials detectades. Ferrer-Salat ens explica com ha fet evolucionar el projecte a partir de la idea inicial del seu pare, que se centrà en el Premio Reina Sofía a compositors desconeguts. La seva aportació fonamental ha estat fer-lo créixer cap a la base social, garantint l’accés a la formació musical reglada de joves a barris marginals o nens amb multi discapacitats. La Fundació es troba en una constant recerca de les múltiples aplicacions que l’educació musical pot tenir per a millorar la qualitat de vida de les persones i del seu potencial per a la integració social i la igualtat d’oportunitats. A nivell de gestió, la Fundació de Música Ferrer-Salat comparteix amb la Fundació Han Nefkens el criteri de realitzar projectes en col·laboració amb institucions que destaquin per l’excel·lència en els seus àmbits d’actuació.
Per últim, Lluís Bassat representa l’esperit del projecte familiar, essent el matrimoni l’artífex d’un projecte amb vocació d’ajudar els més necessitats. L’any 2000, en adonar-se del potencial transformador de les aportacions que estaven fent, van decidir professionalitzar la seva acció i van constituir la fundació. La vessant més relacionada amb el desenvolupament de l’art contemporani va quedar recollida als estatuts des dels inicis però no va ser fins més endavant que va agafar forma. L’any 2010, Carmen i Lluis Bassat troben l’oportunitat de donar una dimensió social al seu patrimoni artístic. Ho fan emplaçant un museu a la Nau Gaudí de Mataró, constituint un Consorci entre ells i l’ajuntament de Mataró, amb el suport de tot el consistori municipal. A banda de l’acció de mecenatge (social i cultural) duta a terme a través de la fundació, Bassat explica que ha posat la seva professió al servei del bé social en múltiples ocasions (realitzant campanyes de publicitat gratuïtes per al Liceu, Cáritas, la Marató de TV3, etcètera) recordant que el mecenatge pot ser en coneixement, recursos humans, temps… i que, en aquest sentit, el mecenatge no discrimina sinó que ens iguala a tots.
Per acabar, es demana als ponents un exercici àgil i espontani. Quin és el tret associat al mecenatge que més valoren? Le Galo-Flores menciona que el plaer ha d’estar a l’arrel de tots els seus projectes. Nefkens parla de l’enfocament i la flexibilitat, aparentment contradictoris però indissociables en el seu cas. Planas, coincideix amb els trets mencionats i hi afegeix humanitat i bogeria. Ferrer-Salat destaca la passió i el convenciment de que s’actua en benefici del conjunt de la societat. Bassat, per últim, s’autoimposa “anar per la vida amb els ulls oberts” i valora la responsabilitat social de l’individu.
La taula rodona “Què ens mou a donar” posa de manifest el paper fonamental de la societat civil en la construcció social de la cultura i l’impacte d’aquesta en el bé comú. Com apunta Mercedes Basso, cal dedicar temps i esforços a legitimar el mecenatge, dissociar-lo de la idea del “príncep renaixentista” i acostar-lo a un nou paradigma més comunitari. El debat ens mostra filantrops amb una activitat formal, organitzada i canalitzada a través de fundacions. Tanmateix, des de la Fundació Catalunya Cultura defensem que qualsevol ciutadà sense aquesta estructura darrera pot sentir-se inspirat per aquest tipus de discursos perquè, al final, amb el que cal emmirallar-se no és amb la capacitat ni amb els recursos de l’altre sinó amb l’actitud:
“Ajuda i t’ajudaràs a tu” – Lluís Bassat
“Compartint no estàs sol” – Han Nefkens
“Pensar el mecenatge des del llaç interpersonal” – Isabelle Le Galo-Flores
“Ajuda’m a ajudar” – Ricard Planas
“En la felicitat dels altres trobo la meva felicitat” – Ferrer-Salat
Aquestes són les màximes que regeixen la filantropia dels convidats i, certament, totes elles tenen un fort component universal que pot interpel·lar pràcticament qualsevol ciutadà. Les idees que van suggerir els ponents per a definir aquest nou mecenatge demostren clarament que ens trobem davant un nou paradigma, un nou mecenatge que integra el conjunt de la societat en tota la seva diversitat i contempla capitals més enllà de l’econòmic.
La Fundació Catalunya Cultura considera cabdal programar actes que visibilitzin als filantrops. Donar a conèixer el mecenatge cultural ajuda a entendre el seu paper fonamental en l’ecosistema, a viralitzar-lo i a legitimar-lo socialment. Com recorda Sergi Ferrer-Salat, els mecenes (a diferència generalment dels patrocinadors) no persegueixen altre interès que la satisfacció pròpia de realitzar el seu compromís ètic amb la societat. Sigui bona o dolenta, la percepció social del mecenatge no sol alterar els plans del filantrop perquè normalment aquest es regeix per una lògica interna. No obstant això, des de la Fundació Catalunya Cultura, creiem important identificar-los, donar-los visibilitat i difondre les seves motivacions i accions. Sovint, com més es coneix, més es reconeix; i el reconeixement social del mecenatge pot ser un detonador de canvi i tenir un efecte de contagi positiu que, en última instància, alimenti un canvi sistèmic.