Els canvis constants i la transitorietat inherent a la societat actual són una dificultat afegida a l’hora de diagnosticar i copsar l’estat de les coses. La filantropia no és cap excepció, doncs és extremadament sensible al context i es mou en aquesta liquiditat com qualsevol altre sector. Conscients d’aquesta realitat, dins la comunitat filantròpica internacional s’ha intensificat la consciència generalitzada per estudiar el fenomen, sistematitzar el coneixement i actualitzar permanentment la diagnosi que se’n fa de la situació. Com recordava Eusebio Güell (President de la Fundació Güell i membre del Consell de Mecenatge de la Fundació Catalunya Cultura) en l’obertura de l’acte, “(…) la comunitat filantròpica necessita formar-se per adaptar-se (…)”. La Revolució Filantròpica va plantejar-se precisament per crear un espai de coneixement sobre la filantropia i les seves tendències.
En relació al què està succeint a Europa, Chris Carnie (President de Factary i expert en filantropia a Pallapupas) va afirmar que ens trobem davant una revolució no tant perquè el que es faci sigui essencialment i radicalment nou sinó perquè hi ha més gent implicada i noves eines per fer filantropia. Carnie va descodificar metòdicament aquest missatge inicial tot concretant quines són les principals evidències de canvi que es poden observar:
- La primera està relacionada amb el volum -tant del número de fundacions com del tamany i la despesa de les mateixes- i és que el mercat europeu de la filantropia comença a seguir molt de prop al dels EUA (referent per antonomàsia quan es parla de filantropia), amb una despesa de 57.000 M de $ enfront una altra de 60.000 M de $.
- És també indicatiu el creixement incessant del número d’intermediaris i plataformes que presten ajut i assessorament als filantrops. En els darrers anys han aparegut i s’han consolidat noves professions com els fundraisers, els assessors en inversions socialment responsables (ISR) o inversions d’impacte social.
- Totes elles adreçades a uns filantrops que, cada vegada més, s’autoexigeixen millorar la seva filantropia. Aquesta actitud és per se diferenciadora de la filantropia del passat i respon a una nova mentalitat, la d’una generació que aposta per fer una filantropia diferent i que, en alguns casos , fins i tot sent un cert nivell de frustració amb les fórmules tradicionals.
- Aquesta comunitat de filantrops, però, no conforma un grup monolític i uniforme sinó més aviat una barreja entre persones que poden (o no) ser hereves d’una tradició filantròpica familiar, amb d’altres provinents del món dels negocis, la inversió o l’emprenedoria social… les motivacions i els itineraris són per tant diversos i aquest un tret distintiu de la comunitat filantròpica actual.
- Això ha portat amb sí noves estructures, eines i canals que han fet que la filantropia no aparegui com un àmbit clarament aïllat d’altres parts de l’economia sinó més aviat com un àmbit sotmès a la hibridació amb d’altres esferes (el món de l’empresa, el món financer, el de l’emprenedoria social…). En els darrers anys ha aparegut un ampli ventall d’opcions entre el món de la filantropia i aquests àmbits.
La taula rodona “Canals de la responsabilitat social” va il·lustrar la idea de la porositat del sector filantròpic. L’objectiu va ser obrir el focus per a poder contemplar totes aquestes formes de mobilització de recursos privats cap al bé comú. Partint d’una accepció molt inclusiva del concepte de filantropia, la conversa va incidir sobre les fundacions purament filantròpiques, la filantropia empresarial, les inversions d’impacte social…De la mà dels quatre ponents va ser possible comprendre quines línies separen una cosa de l’altra, quins són els denominadors comuns i quin grau d’hibridació pot haver entre aquestes realitats.
Va quedar implícitament reflectit que el denominador comú és la visió de transformar, de canviar alguna cosa en l’entorn. Sergi Ferrer-Salat (President de la Fundació de Música Ferrer-Salat i membre del Consell de Mecenatge de la Fundació Catalunya Cultura) va posar de manifest que la filantropia té una base emotiva molt forta, que el principal motor darrera de la filantropia són les persones, la presa de consciència de “ (…) la responsabilitat individual a l’hora d’intentar generar una societat més cohesionada (…)” i de lluitar contra les profundes i apressants desigualtats socials.
Daniel Oliver (Director de Capitall Cell) posava també en valor el poder de l’individu com a motor de canvi. En el món actual –deia- “l’impacte del que fem ens és tremendament visible”. Aquest fet –per a ell- conté en sí mateix un principi transformador dels hàbits de consum o d’inversió individuals. Perquè tenint (com avui es té) la informació a l’abast i essent els efectes de les nostres accions pràcticament immediats, sembla absolutament contemporani exercir la capacitat de decidir sobre el nostre comportament i el nostre diner. Capital Cell, explicava, és una eina que ofereix als inversors àrees d’inversió que tenen un impacte social, responent així a una preocupació creixent entre un determinat sector dels inversors i trencant la frontera mental entre el món de la inversió i el de l’impacte social.
Lisa Hehenberger (Dir. de l’Institut d’Emprenedoria d’Esade) ironitzava al respecte dient que sovint els filantrops semblaven tenir dues butxaques, una per a invertir i obtenir retorn i l’altra per a la filantropia, més a prop de les preocupacions vitals i els sentiments. No obstant, en sintonia amb Oliver, Hehenberger va afirmar que aquestes dues estratègies interactuen cada vegada més i que entre la filantropia i la inversió existeixen opcions que fan que avui sigui possible generar alhora un retorn financer i social. I és aquesta la gènesi de l’anomenada inversió d’impacte social. Alhora, des de la seva posició en els espais d’educació empresarial, es plantejava com formar les persones per a que desenvolupin la inquietud de com utilitzar les seves capacitats professionals per a fer el bé.
Alexandra Mitjans (Co-directora d’Ashoka) va reforçar també la idea del poder individual i va explicar que, precisament, un dels objectius de la seva organització és “(…) crear una societat on totes les persones s’identifiquin com a solucionadores de problemes (..)”. Si expandim aquesta actitud davant la vida, Ashoka entén que els grans reptes de l’actualitat i del futur poden solucionar-los les persones, des de l’emprenedoria social. Conseqüentment, l’organització dirigeix la seva filantropia a aquest col·lectiu.
Sobre l’efectivitat o la capacitat d’incidir de la filantropia en la societat actual, Ferrer-Salat opinava que l’objectiu últim de la filantropia és precisament erradicar la pròpia necessitat de caritat, lluitant sempre per no perpetuar els rols del qui ajuda i el qui és ajudat. El món de la filantropia ha de trobar “(..) l’equilibri entre el recolzament a les causes més assistencialistes i les organitzacions que apostin pel canvi sistèmic (…)”, afegia Alexandra Mitjans, i explicava que a Ashoka aposten per recolzar aquest tipus de projectes de canvi sistèmic perquè volen evolucionar d’un model enfocat en inputs i outputs cap a un model que posi en el centre de la seva estratègia els outcomes, que serien els canvis que es produeixen a llarg termini en els beneficiaris de la filantropia. Aquest canvi de paradigma ens porta no tant a quantificar les accions dutes a terme, les persones ajudades…sinó més aviat a valorar com s’ha incidit en una determinada política, és a dir quin impacte sistèmic indirecte s’ha generat.
Certament es percep un creixent interès per la medició de l’impacte, que neix originalment de la inquietud d’aquesta nova generació de filantrops i/o inversors per saber quin canvi es produirà amb els seus recursos, com s’utilitzaran, si la quantitat invertida és proporcional i raonable per l’objectiu a assolir… A l’altra cara de la moneda hi ha les organitzacions, que inicialment han començat a mesurar l’impacte per satisfer la demanda dels filantrops però que finalment han trobat en la medició una eina per a gestionar millor i no una burocràcia improductiva. Aquestes noves pràctiques i actituds -coincidien tots- disten de la tradició històrica de la caritat, del paternalisme i de la unilateralitat. Avui, encara que en determinats casos el gest emocional pugui ser essencialment el mateix que en el passat, la implicació i l’exigència dels filantrops i inversors ha detonat una sèrie de reajustaments en el nivell operatiu de la filantropia.
Tornant a la medició, Hehenberger afirmava que s’està professionalitzant molt en els darrers anys i Ferrer-Salat puntualitzava que, en l’àmbit de la inversió social, s’entén l’afany per mesurar el retorn social però que en determinades formes de filantropia -com per exemple les que aposten pel món de l’educació com ell mateix fa- és realment complicat monetaritzar i mesurar l’impacte social de totes les vides transformades i edificades al voltant dels projectes educatius. Es va fer palès que, malgrat els esforços, part de l’impacte de la filantropia queda encara fora del radar. Per tant, s’ha de continuar fent per convicció, per la pulsió més primigènia… al marge de si els sistemes de medició la digereixen o no, i la transformen en dades o no.
En un món en què les aliances i el treball en xarxa són estratègies fonamentals per assolir impacte i gran escala, es va reconèixer que encara queda molta feina per fer dins el sector, que manca interacció entre els agents que el conformen, informació sobre plataformes de crowdfunding, sobre com funciona el mercat de la intermediació… I que, fins i tot, existeixen algunes disfuncions en l’espai europeu que entorpeixen la filantropia transfronterera, com per exemple la disparitat de lleis nacionals de mecenatge. Precisament sobre la incentivació fiscal del mecenatge, coincidien els ponents en què no és el detonant de la filantropia però l’anhelen perquè en certa mesura podria ajudar a dinamitzar el sector. Daniel Oliver afegia que és cabdal no tan sols a nivell econòmic sinó també pel missatge que s’envia a la societat: “ (…) quan algú dona el seu temps i la seva vida i perd en termes d’empresa el cost de l’oportunitat (…)”, aquesta persona ha de tenir tot el recolzament de la societat. El recolzament, “(…) a banda de les medalles i els reconeixements té poques formes més que els impostos (…)”.
Va tancar la jornada Rosa Gallego (membre de la Junta Directiva de WINGS i directora de Relacions Internacionals a l’AEF) enfocant la conversa cap a una altra direcció i fent una mirada general al substrat sobre el qual creix el sector filantròpic, reivindicant la importància de la infraestructura filantròpica com a condició sine qua non perquè la filantropia pugui desplegar tot el seu potencial en la construcció del benestar de la societat.
Actualment, el 80% dels recursos destinats a organitzacions que treballen en infraestructura filantròpica es troba als EUA, i l’altre 20% distribuït entre la resta del món. Aquest desequilibri dona una primera idea de com a Europa aquestes organitzacions encara tenen una dèbil estructura econòmica, que malmet el seu desenvolupament i sostenibilitat. WINGS vol impulsar el desenvolupament d’aquest tipus de filantropia que és absolutament estratègica per aconseguir un canvi sistèmic. Associacions de mecenes o donants, plataformes de crowdfunding, premsa sensibilitzada, institucions acadèmiques que estudien la matèria, tecnologia, banca privada que assessora els seus clients sobre com canalitzar la seva filantropia… tot conformen un ecosistema divers que ajuda a que el sector creixi. Rosa Gallego va argumentar que aquest ecosistema ha de ser tingut en compte pels filantrops, perquè el seu correcte funcionament és estratègic per a que les donacions puguin tenir un veritable impacte.
Amb aquest objectiu, les línies de treball de WINGS van acabar definint-se al voltant de 4 eixos temàtics, que ells anomenen “les 4 c”:
- Capacity, incrementar els recursos disponibles per fer créixer el volum de la filantropia.
- Capability, incrementar la capacitat de treball, la professionalització que fa més efectives les organitzacions.
- Connections, incrementar les connexions entre organitzacions com a eina fonamental per poder fer millors projectes.
- Credentials, millorar la imatge i la credibilitat de les organitzacions del sector filantròpic.
Tornant a la idea inicial de la filantropia com a àmbit sensible al context, Rosa Gallego li augurava un ràpid creixement en els propers anys per diversos motius: apareixen noves formules i organitzacions al sector -com va posar de manifest la taula rodona anterior- amb les quals s’haurà de conviure si es desitja un major impacte; creix l’acumulació de fortunes i canvien les tendències en com tornar a la societat el que aquesta t’ha donat (pensem en el Giving Pledge, o el moviment Giving while living); hi ha recursos que provenen de les noves fortunes acumulades en les industries tecnològiques; la tendència a extendre l’actitud que tothom pot ser un filantrop pot significar que les classes mitjanes entrin en el sector… en definitiva, un seguit d’espais que cal observar de prop perquè poden impulsar el desenvolupament de la filantropia.
Cal tenir, per tant, una visió molt holística de la filantropia i fer entendre que l’esforç de la societat civil és molt necessari. Com recordava Silvia Martí (Vice-Presidenta corporativa del Grup Moventia, empresa membre del Patronat de la Fundació Catalunya Cultura), el veritable canvi passa per “(…) transformar el paper que cadascú fa a la societat en el lloc on desenvolupa la seva activitat diària (…)”. Si les persones desenvolupen aquesta mateixa inquietud i democratitzem la filantropia, el mantra a repetir llavors és el següent: com puc utilitzar les meves capacitats (professionals, personals, econòmiques…) per impactar en el bé comú?
Si s’aconsegueix articular i amplificar aquesta onada de responsabilitat social, el sector cultural seria un dels sectors que podria desbloquejar i desplegar el seu potencial, adoptant la centralitat que li pertoca en la construcció de l’estat del benestar.