Durant el mes de juny s’han produït tres fets entorn el sector fundacional que la Fundació Catalunya Cultura desitja destacar: en primer lloc, la xarxa internacional WINGS va compartir la guia Unlocking philanthropy’s potential, elaborada arrel de les conclusions del seminari Investing in Philanthropy development que es va celebrar a Barcelona el passat mes de març. En segon lloc, Ricard Valls va pronunciar la ponència Noves tendències en filantropia: com i cap a on anem les fundacions en el marc de l’assemblea General de la Coordinadora Catalana de Fundacions el 15 de Juny. En tercer lloc, la Fundació Vila Casas i bonart Cultural van co-organitzar la jornada Cultura i interacció: Relacions i aliances públic-privades el passat 25 de juny en què la Fundació Catalunya Cultura va ser convidada com a ponent.
Per dimensionar una mica el sector fundacional, cal recordar que l’informe El sector fundacional en España. Atributos fundamentales 2008-2014 (publicat en el 2016), mostrava que Catalunya era la Comunitat autònoma en què l’activitat de les fundacions tenia un major nombre de beneficiaris nets -sobrepassant els seus límits geogràfics i de població- amb uns 13,5 milions de beneficiaris en el 2014. Malgrat haver-se perdut una part del teixit fundacional per la sacsejada de la crisi (aproximadament un 15%), aquesta xifra dona una idea de la magnitud que encara conserva el sector a Catalunya i és alhora un indicador del seu impacte social.
El sector fundacional, en la seva determinació per afrontar els reptes del futur i atendre les demandes de la societat de manera efectiva, no cessa en el seu esforç per millorar, reflexionar i optimitzar la seva activitat. Tal com apunta la guia Unlocking Philanthropy’s potential publicada per WINGS, solament l’esforç col·lectiu de totes les organitzacions i persones que participen en l’ecosistema fundacional pot ajudar a crear les condicions necessàries perquè el sector desplegui tot el seu potencial. L’informe va al detall i apunta que els agents que tenen capacitat per contribuir al creixement, la qualitat i la diversitat del sector són fonamentalment:
- les xarxes (temàtiques o geogràfiques) com ara les associacions;
- les fundacions que connectin donants i comunitats a nivell territorial per crear recursos que garanteixin la sostenibilitat a llarg termini;
- les institucions acadèmiques que posin recursos en la recerca sobre la filantropia;
- aquelles entitats sense ànim de lucre que promoguin la cultura de la participació i la donació;
- les organitzacions que puguin donar suport en assessoria, que recullin dades, que creïn fons mancomunats, que puguin col·laborar en la consecució dels reptes reguladors o legislatius…;
- els canals de donació de base tecnològica com plataformes de donació online, donacions per sms…;
- els mitjans de comunicació especialitzats;
- els mecenes de la infraestructura, és a dir, fundacions, empreses o persones que inverteixin aspectes estratègics pel desenvolupament del sector (aquest és un destí del mecenatge poc visible però de vital importància).
Des de tots aquests àmbits -sosté WINGS- es pot actuar i ajudar a garantir un creixement més sostenible de les entitats sense ànim de lucre, a maximitzar l’impacte de la seva tasca, a reforçar l’empoderament local i la generació de recursos locals així com a millorar en transparència i responsabilitat. La falta de coordinació i coexistència de tots aquests àmbits (o la inexistència d’algun d’ells) pot limitar la capacitat del mecenatge de contribuir al desenvolupament global i, alhora, estancar la societat civil en la incapacitat per afrontar els reptes que sorgeixen en un món de creixent complexitat.
Per posar en valor el potencial de la societat civil i no caure en l’error de menystenir-lo, la guia ens recorda les quantitats ingents que any rere any generen fenòmens com ara les campanyes del #GivingTuesday. En aquesta línia ens recorda que, segons la Charities Aid Foundation, s’estima que uns 2,4 bilions de persones formaran part de la “classe mitjana” pels volts del 2030. Fent una especulació, calcula que si aquestes persones donessin tan sols el 0.5% de la seva despesa (per fer-nos una idea, el 0.5% és la tercera part del que la gent dóna als EUA i és el que es dóna de mitjana a països com, per exemple, Corea del Sud) això representaria la mobilització d’uns 319 bilions de dòlars americans anuals cap a organitzacions de la societat civil. Cal, per tant, que des de les associacions de fundraising, crowdfunding, etc., es dediquin esforços a incidir en la consciència col·lectiva, fomentant la participació i difonent la cultura del mecenatge i del micromecenatge per tal de no desaprofitar aquest potencial. Les fundacions i entitats sense ànim de lucre són, precisament, un sector que podria beneficiar-se en gran mesura d’aquest potencial, en part perquè l’opinió general dels donants tendeix a considerar-les el millor aliat per atendre les necessitats, reptes i problemes del futur. Així ho va explicar Ricard Valls (Director de Zohar) en la seva ponència Noves tendències en filantropia: com i cap a on anem les fundacions. Valls, que va repassar algunes dades i tendències que s’observen en el sector fundacional, va destacar una preocupació generalitzada per la sostenibilitat, amb pràcticament un 60% de les fundacions considerant la generació d’ingressos i la sostenibilitat financera com els seus majors reptes. d’altra banda, la transparència, la democratització de les donacions i la tecnologia són aspectes que es preveu que influiran en el desenvolupament de la filantropia de manera decisiva.
Pel que fa a les empreses com a potencials mecenes del tercer sector, Valls va explicar que especialment en el futur (però també ja actualment), les empreses voldran fer un paper diferent, allunyant-se del rol de mers distribuïdors de recursos i interessant-se per fórmules més actives com a agents de canvi social. Caldrà veure què suposa exactament això però de ben segur obligarà el tercer sector-com qualsevol canvi de tendència- a ajustar-se i adaptar-se a les circumstàncies, entenent. Una altra idea rellevant de la ponència fou que les fronteres entre sectors tendeixen a difuminar-se.
Precisament, sobre aquesta mateixa qüestió pivotava la jornada Cultura i Interacció. Relacions i aliances públic-privades, en què la Fundació Catalunya Cultura va tenir el plaer de participar. L’enunciat de la jornada era el següent: “En un país amb un enorme potencial de creadors i amb unes infraestructures consolidades, però on els diners de les administracions s’han reduït de manera dràstica (…) les sinergies que es produeixin entre els ens públics i els privats poden determinar el col·lapse o no del sistema. Tot aquest escenari requereix una contínua reflexió i, potser, una millor col·laboració i coordinació entre ambdues realitats que, malgrat tenir protocols d’actuació i ritmes diferents, comparteixen un mateix objectiu: posar la cultura, que vol dir coneixement, innovació, inclusió social, disrupció, benestar, economia, capacitat crítica… en l’agenda quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya (…)”.
Sota aquest enfocament, la jornada moderada per Ricard Planas va donar veu a 8 ponents i a una audiència que, convidada a participar activament, va ajudar a conformar un grup divers de personalitats que va permetre abordar la qüestió en tota la seva riquesa i complexitat, posant de manifest les parts on la mecànica públic-privada flueix i les parts on s’estanca. Es va aportar el punt de vista de les administracions (Victor Puga i Carles Ribas), el del col·leccionisme (Josep Maria Civit i Josep Santacreu), el de les fundacions filantròpiques (Natàlia Chocarro, Josep Santacreu), el dels museus i el patrimoni (Júsep Boya), el de les fundacions de desenvolupament del mecenatge (María Pfaff), el dels òrgans d’assessorament del govern i les institucions culturals privades (Carles Duarte). Es van deixar sentir diverses reivindicacions, des del marc legal del mecenatge fins a la necessitat de xarxes de col·laboració territorials passant per l’educació de la societat en la priorització del fet cultural. A banda de les mesures suggerides per cadascun dels assistents en el decurs de les taules rodones -que constitueixen en si un bon punt de partida- la jornada contenia en si un interès superior que consistia a haver creat aquest espai per a compartir, escoltar i crear fluxos i lligams entre allò públic i allò privat, àmbits que hauran d’hibridar-se de manera més òptima per afrontar conjuntament els reptes del futur.
En aquesta conjuntura, la Fundació Catalunya Cultura lluita per dinamitzar el compromís de la societat civil amb la cultura. La sostenibilitat del sector cultural, la ciutadania participativa i l’excel·lència empresarial creen un circuit ple de beneficis mutus amb gran impacte social. La via del mecenatge és una finestra d’oportunitat per activar els fluxos dins aquesta triangulació.