-La teva biografia ens diu que has estudiat i treballat per tot el món. Quina radiografia global tens del món de l’art?
Seria molt pretensiós per part meva intentar fer aquesta radiografia. Bàsicament viatge a Amèrica Llatina i estic molt pendent del que passa al món a nivell literari. És una parcel·la petita. Però trobe que la literatura és un bon mirall on observar i intentar esbrinar què està passant. El més evident és aquest despertar en massa de les dones, aquest despertar al qual molts homes també s’han afegit i que té com a únic objectiu fer un món més just, nomenar aquest món on l’home heterosexual és el rei, des de molts altres llocs. A mi m’afecta directament el lloc que ocupa la dona. I les dones, gairebé arreu del món, estem entenent que també el món ens pertany i que hem de deixar d’imitar comportaments masculins, per exemple, per arribar a llocs de poder. Ja no demanem permís i ens erigim com a subjecte de la narració.
-A quin país t’agradaria viure, pensant amb termes culturals? (com es “viu” la cultura, del valor que se li dona tant políticament com socialment, de la participació privada…) Un exemple a seguir, vaja.
Vivim en un context globalitzat on el capitalisme és el rei, on els governs de dretes pugen, on s’eliminen o s’intenten eliminar dels programes educatius assignatures tan importants com són la música o la filosofia. La pintura, l’escriptura, el gravat, són ferramentes comunicatives, són llocs per al pensament, per a diàleg. A les escoles no s’ensenya a pensar i la majoria d’aquelles i aquells que tenen interessos artístics acaben creient que -tal com els diu el context- aquestos interessos no són coses serioses, un hobby, potser, però que s’han de dedicar a treballar en àmbits millor valorats a nivell social. Sóc pessimista. La nostra feina no es valora com es deuria. No hi ha prou ajudes. No es visibilitza. S’infravalora.
M’agrada viure a Espanya. Mentre estigui al país, escullo Catalunya.
El teu treball gairebé sempre ha estat lligat al món de les arts plàstiques, la música i la literatura. Ets una artista compromesa amb el context que t’envolta. Què t’envolta actualment?
M’envolta la mala llet i la bona literatura.
La meua pintura i allò que escric no es pot deslligar d’eixe enfadament. El meu compromís és amb el meu gènere. Sobretot amb les que venen al darrere. Les dones no som l’accessori, no som l’alteritat, i no fem coses de dones que només interessen a les dones, les nostres autobiografies pertanyen tant a la condició humana com les d’ells.
-Una obra o treball que t’hagués encantat fer.
Qualsevol dels llibres de Joan Didion o de Annie Ernaux, o de Nell Leyshon, o Mary Beard, o un llarg etcètera d’autores potents que han continuat treballant i que han dignificat l’ésser humà a pesar de les habilitats del patriarcat per silenciar-les.
-Aquest any és el primer que la Fundació Catalunya Cultura entrega el Premi IMPULSA Cultura a un projecte cultural que participa en el programa anual. Tu formes part del jurat que decideix qui s’endurà aquest premi. Has estat mai membre d’un jurat? Recordes algun premi en especial que hagis participat i que t’hagi marcat?
És el primer cop que forme part d’un jurat.
Recorde quan em van donar la beca Promoe per poder seguir cursant els meus estudis a Santiago de Xile. L’objectiu era la UPC però el que vaig trobar per casualitat i es va convertir en un dels llocs més importants de la meua vida tant a nivell emocional com de treball va ser el Taller 99 de Santiago de Xile. Em va marcar especialment perquè, fugint d’una agressió de gènere que el context tenia normalitzada i que ni jo sabia nomenar, vaig arribar amb vint-i-un anys a un lloc que em va fer enfrontar a mi i a la meua soledat, i que em va fer relacionar i entendre el gravat des del lloc més sa i més emocionant que pot existir. És al que intente donar continuïtat a La Madriguera, el taller que he muntat a Poble Sec.
–En cas afirmatiu, què et va suposar per la teva carrera guanyar un premi o optar-hi?
En primer lloc em va donar confiança. En segon lloc em va fer estimar encara més l’ofici al que començava a dedicar la vida.
Què li diries a una empresa perquè col·labori amb cultura? O dit d’una altra manera: com pot seduir el sector cultural al sector empresarial?
Que col·laborar amb la cultura no és pagar a influencers a les xarxes.
Que el compromís hauria de ser més ferm, més a llarg termini.
-Et proposo un exercici mental. Si a l’art de casa nostra li haguessis de posar cara, quina persona seria?
La cara meravellosa de Sílvia Pérez Cruz. Pel compromís, pel talent, per la sensibilitat, i per com s’allunya de les coses supèrflues que el context pot fer creure els autors i les autores que són importants.
-Un repte en el futur?
No deixar-se portar per la inèrcia.
Paula Bonet, membre del jurat del Premi IMPULSA CULTURA 2019