La cultura serveix indiscutiblement, entre moltes altres coses, per a connectar tot tipus de persones en activitats molt diverses.
Si poguéssim observar totes les manifestacions culturals d’un territori des de l’aire, tal i com veiem una ciutat de nit quan estem a punt d’aterrar-hi en avió, veuríem un mapa de punts lluminosos ple de connexions. Des d’aquesta perspectiva, detectaríem clarament que cada focus de cultura és un punt de llum que en genera molts d’altres, d’intensitats diferents i estesos tot al seu voltant. Un museu, un teatre, un cinema, un auditori, un festival són un punt de llum que, si de sobte l’apaguéssim amb el dit, com qui prem un interruptor, ens adonaríem que deixaríem a les fosques no només el focus cultural sinó també tots aquests altres punts de llum que s’han generat al seu voltant: bars, restaurants, botigues, transports, serveis i negocis de tota mena, que atrets per aquestes manifestacions culturals, mouen milers de persones i generen centenars de llocs de treball.
La cultura, en tant que acció artística i patrimonial que posa de manifest el tarannà d’una societat, és generadora de molta més activitat econòmica que la que és l’estrictament la del seu àmbit. És molt més que un punt de trobada de persones que volen viure una experiència estètica transformadora, que volen viure el resultat de la creació, sigui pintada, cantada, ballada, representada o dissenyada. La cultura és un motor econòmic evident i constatable, però costa que en siguem conscients.
Quin valor donem com a societat a la cultura? Un valor intangible o un valor quantificable econòmicament? Sabem distingir entre cultura i entreteniment? Com cal situar el valor moral, polític i social que té el fet cultural? Són preguntes que ens formulem a la Fundació Catalunya Cultura.
És cert que el consum cultural ha cercat indicadors de mercat real o potencial al que pot arribar un producte artístic, com la quantificació de públics, el número de descàrregues o de visionats d’un vídeo que s’ha fet viral a les xarxes, permetent així posar una xifra a l’impacte que pot tenir el fet artístic en una societat però és cert que és difícil quantificar el valor ètic i estètic del fet cultural.
Per altra banda, la cultura i els seus actors, davant d’un nou paradigma social, cal que reaccionin i es reinventin per fer front a la mancança de recursos públics dels que han estat depenent durant dècades, igual que han hagut de fer en altres àmbits com el social.
Potser cal perdre la por a entendre la cultura en termes d’indústria cultural o empresa perquè s’adeqüi a una economia de mercat que demana un “producte” excel·lent i a l’exigència que suposa formar part d’un sector que genera llocs de treball i càrregues impositives que reverteixen a la societat. El talent artístic, sigui quin sigui, cal que pugui comptar amb una estructura sòlida i el màxim de solvent. Això implica saber gestionar una bona dinàmica entre cultura, empresa i societat.
La cultura és un motor econòmic i, com a tal, cal que ocupi un lloc prominent en la riquesa global de qualsevol societat dita avançada, si no volem que aquesta mateixa societat caigui en un apagament progressiu del seu patrimoni espiritual i material.